sábado, 30 de noviembre de 2013

ORENETA CUABLANCA

ORENETA CUABLANCA

Delichon urbica
Culblanc, Noreta, Oreneta, Oriol, Roquerol/a


L' oreneta cuablanca és un ocell estival molt comú a Catalunya i Andorra i que, probablement, hiverna a l'Àfrica.
La seva arribada al Penedès i al Maresme es dóna ususalment a la segona quinzena de març. Per a la darrera comarca, la mitjana de les primeres arribades durant set anys consecutius és el 17 de març. Observacions primerenques a les dues comarques són: 2.3.71, 4.3.81, 7.3.70 i 9.3.66. El flux principal, però, no arriba fins al mes d'abril, i esperllonga fins a la meitat de maig.
El pas tardoral, a les comarques del Maresme i Penedès, s'inicia a la tercera desena d'agost, encara que no es fa manifest fins al setembre, i arriba al seu màxim a l'octubre, especialment a la primera quinzena. Les darreres observacions se situen dins la primera quinzena de novembre (1.11.60 i 61, 3.11.71 i 13.11.76).
Al Penedès, les operacions de construir o reparar els nius tenen lloc al maig o a primers de juny. La major part de les postes es donen entre finals de maig i més freqüentment a primers de juny (primera posta controlada el 22.5.60). No és estrany que dins una mateixa colònia alguns nius s'avancin o retardin i que mentre algunes parelles comencen la posta, d'altres ja tenen polls. Les darreres cries controlades al Penedès, que podrien ser de reemplaçament o segones postes, són de juliol i agost (24.7.79 i 24.8.57 nius amb polls corresponens a les dates més tardanes). De vegades, les niuades s'endarrereixen molt, cas de l'11.9.60 en què s'observaren polls volanders a punt de sortir del niu, al Prat de Llobregat.

Biometria dels ous: 39 ous del Penedès. Mitjana: 18,95x13. Mides extremes: 21,4 - 17,1x13,6 - 12,35.
Nombre d'ous per posta: 9 postes del Penedès. Mitjana 4; 3 ous: 1, 4 ous: 7 i 5 ous: 1.

L'oreneta cuablanca és un ocell colonial característic dels nuclis urbans, des dels veïnats de cases agrupades passant per pobles i viles fins a les grans ciutats on ocupa essencialment els ravals. Els nius a masos o construccions aïllades són escassos. Colonitza també cingleres (en algunes regions pirinenques tals com ara Andorra, les colònies són més freqüents als penya-segats que no pas als pobles) i a les rescloses de contenció dels pantans i embassaments.

Els nius resten sempre al recer de la pluja, sota les volades de balcons, cornises, finestres i relleixos de roca. L'oreneta cuablanca es reprodueix des del nivell del mar fins a l'inici de l'estatge alpí. No són gens infreqüents els nius a l'estatge subalpí i la colònia més alta reportada (2.020 m) ha estat en unes roques al peu de la gelera de l'Aneto.

La possibilitat de viure en un espectre tan ampli d'altituds fa que l'oreneta cuablanca es trobi realment a tot el territori estudiat. De fet els blancs que trobem al mapa cal suposar que són simplement defectes de mostratge.
No hi ha dades quantitatives d'aquesta espècie tan abundosa a casa nostra, llevat de les indicacions que al Vallès arriba a formar colònies de més de 200 parelles i que a la Ciutat de Mataró i ravals un cens acurat de juliol de 1979, donà la xifra de 125 nius ocupats.

Comitè editorial

Jordi Muntaner, Xavier Ferrer i Albert Martínez-Vilalta.  Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra. Barcelona: Ketres Editora, 1984. ISBN: 84-85256-40-9


MunicipiPeríodeEstat del censTotal niusArtificials totalOcupats orenetaTrencats/restesEn construccióPromig planta
Sant Quirze del VallèsEstiuTancat523037112723.71
Font: Projecte Orenetes

Projecte Orenetes
Projecte nius
SIOC: oreneta cuablanca
BIRDING: descoberta ornitològica (Beyond Barcelona)

MALLERENGA CARBONERA

MALLERENGA CARBONERA

Parus major
Capellana, Primavera de ratlla, Ricadama, Tintipella, Xinxarella


La podem trobar pràcticament arreu de Catalunya i Andorra en qualsevol època de l'any. No presenta moviments migratoris, i s'observen només petits desplaçaments locals durant els períodes més desfavorables per trobar aliment. La primera posta s'inicia ja el mes de març i finalitza el més d'abril; la segona posta es dóna durant el mes de maig i s'allarga la cria fins al juliol. Eixisteixen però, dades de niu amb cries en el mes d'agost. En alguns casos hem comprovat una tercera posta de reposició, encara que el fet normal són dues postes a l'any. A les zones càlides la cria s'inicia abans que en les parelles de més a l'interior.


Biometria dels ous: 84 ous del Penedès i Barcelonès. Mitjana: 17,56x13,51. Mides extremes: 19,30 - 16,50x14,55 - 12,10.
Nombre d'ous per posta: 73 postes del Barcelonès, Penedès, Gironès, Maresme, Vallès Oriental, Vallès Occidental, la Noguera, Berguedà i Andorra.
Mitjana: 6,10; 3 ous: 4, 4 ous: 8, 5 ous: 17, 6 ous: 14, 7 ous: 14, 8 ous: 9 i 9 ous: 7.

Pot fer el niu en una gran varietat de llocs, des del forat d'un arbre a una cavitat existent a la paret d'un habitatge humà, o aprofitar amb èxit els nius artificials que acostumen a situar-se en boscos i jardins, ocupant-los en un elevat percentatge. És precisament aquesta instal·lació de caixes per a nidificar que li permet de colonitzar determinades àrees forestals amb arbres molt poc propensos a presentar cavitats que permetin la nidificació d'aquestes aus, com és el cas dels boscos de pins. Tant podem trobar-la en el lloc més espès del bosc, com a qualsevol plaça pública d'una ciutat o vila.
Aquesta plasticitat fa que sigui la Mallerenga carbonera una espècie amb distribució pràcticament uniform a casa nostra. Les poques quadrícules on no s'ha pogut detectar la seva presència, corresponen en general a indrets sense possibilitats de nidificació per a aquest ocell, com poden ésser part del delta de l'Ebre amb els arrossars, algunes zones costaneres, àrees de la plana lleidatana, o els cims més alts del nostre Pirineu. El fet que la seva nidificació no s'hagi pogut comprovar amb seguretat en alguns llocs de la nostra geografia, pot ésser degut, en algun cas, a la poca quantitat de prospeccions realitzades; no obstant això, es pot considerar que els indrets on s'han localitzat indicis de possible nidificació donen refugi a alguna parella reproductora, donada la facilitat d'adaptació ja esmentada de l'espècie.
No existeix fins el moment present cap avaluació quantitativa del nombre de parelles nidificants a Catalunya i Andorra, cosa que ens impedeix saber l'evolució històrica d'aquesta població i com l'han afectada les modificacions introduïdes en el medi per l'home (tales d'arbres, focs, repoblacions, assentaments humans, etc.).

J. Garcia Petit

Jordi Muntaner, Xavier Ferrer i Albert Martínez-Vilalta.  Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra. Barcelona: Ketres Editora, 1984. ISBN: 84-85256-40-9

SIOC: mallerenga carbonera

PIT-ROIG

DSC_0009 by john 9874
PIT-ROIG

Erithacus rubecula
Barba-roig, Pitell, Rei, Reietó, Rupit

Espècie sedentària a gran part de Catalunya i Andorra, amb una arribada d'hivernants considerable, els quals  es distribueixen arreu del territori mentre que es dóna un pas apreciable de migrants nor-europeus.
La migració primaveral s'esdevé principalment entre la mitjania de febrer i la d'abril, i minva cap a finals d'aquest mes. Excepcionalment es poden detectar moviments a mitjans de gener, talment com s'ha observat al Penedès , i tardanament durant la primera meitat de maig. El pas de la tardos s'esdevé el setembre i l'octubre, rarament des de mitjan agost, i també el desembre, i llavors se superposen amb els hivernant que arriben l'octubre i novembre per romandre-hi finsl al març; se solen produir lleugeres variacions fenològiques en funció del clima i de la vegetació de cada regió.
Les aus sedentàries es reprodueixen molt prest, a començaments d'abril o tal volta el març, i realitzen dues postes; el 28 de magi ja es va veure un grup familiar al Penedès i el mateix dia un niu amb polls a Benasc.

Biometria dels ous: 25 ous del Ripollès. Mitjana: 19,19x15,92. Mides extremes: 20,9-17,75x16,1-14,8
Nombre d'ous per posta: 12 postes del Ripollès, Pirineus centrals, Barcelonès i Maresme. Mitjana: 4,75; 3 ous: 1, 4 ous: 3, 5 ous: 6 i 6 ous: 2.

El pit-roig és típicament forestal, i ocupa els nivells baixos amb sotabosc, brosses i sòl esclarissat on es pot alimentar. Sembla que s'estima més els boscos humits de coníferes caducifolis o mixtos; és dominant i se'l considera espècie forestal ubiquista a les avetoses lleidatanes. El seu nombre minva a mesura que el bosc baixa en altitud i es transform en pineda mediterrània seca. També ocupa bardisses, terrenys amb arbusts de qualsevol mena, jardins, vegetació de ribera i fruiterars, mentre el clima sigui humit a bastament. A les zones més seques pot viure localment a llocs frescs i ombrívols com jardins, barrancs, etc.  A l'hivern es troba molt més estès.
És marcadament terrtiorial a l'hivern; fins i tot els migrans exhibeixen aquest comportament. Per això el cant i una certa activitat territroial s'han d'interpretar amb molta cura a l'hora d'un mostratge per a un atlas. Però el Pit-roig és fàcilment identificable, i abunda normalment, i per això no és difícil comprovar la seva reproducció (vegeu que el % de dades segures de cria és molt elevat). En conseqüència, el mapa de distribució reflecteix bé l'àrea real de cria de l'espècie. Aquesta àrea ve determinada per dos factors: als medis alts per l'existència o no de boscos i d'arbusts, no sobrepassant el seu límit altitudinal (s'esmenten reproductors a 1.950 m a Andorra, a 1.900 m a Benasc i a 2.000-2.300 m al departament francès dels Pirineus Orientals). Als medis baixos el límit ve determinat per factors climàtics, principalment la corba de precipitacions dels 500 mm anuals, dessota la qual només es troba en casos especials; a l'Empordà aquesta corba és la isohieta dels 600-700 mm. Aquesta dada coincideix amb les observacions realitzades a La Rioja. És evident que evita les zones baixes, planes i seques de Catalunya: l'Empordà, la depressió de la vall de l'Ebre, una bona part de la Depressió Central i la llista litoral plana al sud del Garraf, i no apareix ni tan sols a les voreres de l'Ebre en el seu trànsit per Lleida i Tarragona. Un patró molt similar regeix la seva distribució al sud-est de França, on és escàs a les planes mediterrànies o les evita. S'ha dit que alguns aspectes de la seva distribució han de correspondre a l'existència de medis favorables, i intervenen factors climatològics a les zones baixes.
Ha sofert un increment generalitzat en bona part del territori, possiblement després d'haver estat afectat per hiverns molt freds en el decurs dels anys 50 i 60. Un cas ben documentat és el del Penedès, on s'ha suggerit aquesta mateixa hipòtesi, és a dir, que hauria estat molt afectada pels freds del febrer de 1956, tal com mostren els mapes de l'annex.

Comitè editorial

Jordi Muntaner, Xavier Ferrer i Albert Martínez-Vilalta.  Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra. Barcelona: Ketres Editora, 1984. ISBN: 84-85256-40-9