martes, 10 de diciembre de 2013

REPICATALONS

REPICATALONS

MALLERENGA CUALLARGA


 MALLERENGA CUALLARGA

Aegithalos caudatus
Cuallarg, Cueta llarga, Primavera cuallarga, Senyoreta

Hom la considera com una espècie totalment sedentària a Catalunya i Andorra, però durant els mesos en què no s'ocupa de la tasca de la nidificació, porta a terme curts desplaçaments per les rodalies de l'àrea de cria, generalment en estols de nombre variable d'individus. També poden, en ocasions, fer-ho conjuntament amb altres espècies, com per exemple el Raspinell comú (Certhia brachydactila), el Bruel (Regulus ignicapillus) o junt amb altres espècies de mallerengues (Parus spp.).

És versemblant que la Mallerenga cuallarga pugui ésser capaç de realitzar moviments de certa consideració, principalment a la regió pirinenca, per motius de caràcter climàtic.
Els primers dies de març les mallerengues cuallargues ja poden haver començat la construcció del seu niu singular, que tan pot ser situat en un arbre com en esbarzers.

La Mallerenga cuallarga comença la posta dels ous els darrers dies de març o durant la primera quinzena d'abril, posteriorment pot tenir lloc una posta de reemplaçament.

Biometrai del ous: 81 ous del Penedès. Mitjana: 14,45x11,00. Mides extremes: 16,60 - 13,50x11,90 - 10,10.

Nombre d'ous per posta: 18 postes del Penedès, Guilleries i Maresme. Mitjana: 8,38; 4 ous: 1, 6 ous: 1, 7 ous: 1, 8 ous: 4, 9 ous: 9, 10 ous: 1 i 11 ous: 1.

La Mallerenga cuallarga és una espècie forestal per excel·lència. La trobem tant en els boscos propers a les costes com a la serralada pirinenca, i és abundant a toa mena de boscos amb densa vegetació i en arbredes properesa als rius, però és també prou freqüent que nidifiqui en l'ampli ventall de boscos de coníferes que ocupen bona part dels terrenys forestals del país. Tampoc no és rar que criï en alzinars, rouredes i, àdhuc, en fagedes.

Tant el mascle com la femella cooperen en la construcció del niu, que té una forma ovoide i un forat que servei d'entrada en una part lateral superior.
Comparativament amb la mida de l'ocell, el niu té una grandària considerable. Els materials que serveixen per a la construcció de les parts exteriors són moltes i líquens; tot el conjunt fa que sigui molt difícil de localitzar-lo i moltes vegades passa desapercebut. L'interior del niu és tapissat amb llana i plomes.

La mallerenga cuallarga, pot ésser, en ocasions, i es pecialment durant l'època de nidificació, d'alguna manera dificultosa de localitzar; tant el cant, que és molt apagat, com el niu que és molt mimètic, poden ésser circumstàncies que expliquin, en part, que a bastants de les quadrícules UTM no se l'hagi localitzat com a nidificant segur.

Tenint en compte això i les dades expressades en el mapa de distribució, creiem que la Mallerenga cuallarga cria a totes les comarques de Catalunya i al Principat d'Andorra. Cal destacar, però, l'absència en les quadrícules on no es troben masses forestals: bona part de la plana de Lleida, el delta de l'Ebre, la plana de l'Alt Empordà i l'estatge alpí d'algunes comarques dels Pirineus.

Vicenc Bros


Jordi Muntaner, Xavier Ferrer i Albert Martínez-Vilalta.  Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra. Barcelona: Ketres Editora, 1984. ISBN: 84-85256-40-9





miércoles, 4 de diciembre de 2013

ÀGUILA MARCENCA

AGUILA MARCENCA

Circaetus gallicus











Migrant: en pas a la primavera (prenupcial) i en pas a la tardor (postnupcial)
Hàbitat: forestal (boscos, niu en forma de plataforma, pon 1 ou = 1 poll)
Dieta: sobretot serps, però també en menor proporció llangardaixos i granontes
Avistament: Serra de Galliners

Els juvenils d'àliga marcenca canvien la dieta durant la migració

Font: CSIC

martes, 3 de diciembre de 2013

PARÀSITS




Haemosporidian parasitism in the blackcap Sylvia atricapilla in relation to spring arrival and body condition

Parasites can exert strong selection on hosts. Throughout the year migrants are exposed to different sets of parasites, which may affect life history traits such as migratory schedules. Here, we studied the relationship between parasite infection and arrival date of blackcaps Sylvia atricapilla to their breeding grounds in Germany throughout a period of six years (2007–2012). We used two data sets, one that included all blackcaps and one that included only recaptured birds. We assesed whether parasites influence spring arrival to breeding grounds, and for the recaptured data set, we analysed temporal variation in parasitism (i.e. infection status and parasitaemia) throughout the breeding season. We used both microscopy and PCR (a fragment of ˜ 479 bp of the mtDNA cyt b) to determine haemosporidian infection. Blackcaps were mostly infected with Haemoproteus parabelopolskyi (lineages SYAT01 and SYAT02). Infection status, but not parasitaemia, was constant through time for individual birds; meaning that once a bird is infected, it most likely will retain the infection for life. We found that infection by haemosporidian parasites has no relationship to arrival date in this blackcap population; however, infection by H. parabelopolskyi has a marginally significant effect on arrival date of recaptured blackcaps, somewhat delaying their arrival to breeding grounds. Birds captured later in the season were more likely to be infected than those from early spring, and parasitaemia was frequently lower in birds captured earlier in the season compared to those captured later (summer).


Santiago-Alarcon, D., Mettler, R., Segelbacher, G. and Schaefer, H. M. (2013), Haemosporidian parasitism in the blackcap Sylvia atricapilla in relation to spring arrival and body condition. Journal of Avian Biology, 44: 521–530. doi: 10.1111/j.1600-048X.2013.00181.x


lunes, 2 de diciembre de 2013

PINSÀ COMÚ

PINSÀ COMÚ

Fringilla coelebs

[...] 2 de novembre de 2013










Hivernant: hivernant, prové de latituds centreeuropees i catalanes més al nord
Dieta: granívor
Hàbitat: forestal, boscos (alzinar)
Avistament: on hi hagi vegetació arbrada suficient (Parc Morisques, Can Barra, Can Feliu, Castelltort...)

domingo, 1 de diciembre de 2013

FALCIOT NEGRE

FALCIOT NEGRE

Apus apus
Falzia, Falzilla, Falzillot, Falzina, Magall


A Catalunya i Andorra, el Falciot negre és un ocell estival. La seva arribada pot dividir-se en dues fases; de primer apareixen uns pocs individus que són adults i criadors (5-24 d'abril); després apareix la major part de la població composta per la resta d'individus reproductors i els joves d'un any encara no reproductors (22 d'abril-7 de maig). Entre una fase i l'altra transcorren de 7 a 13 dies. La partida s'esdevé cap a finals de juliol o primers d'agost, segons el nivell de desenvolupament dels pollets que depèn del fet que hi hagi hagut pocs o molts dies de mal temps. La data de partença més extrema controlada a Barcelona va produir-se el 20 d'agost (13 parelles controlades). Generalment, un dels falciots migra abans i resta l'altre a cura de la cria. És rar l'abandó del pollet. Té els seus quarters d'hivern a l'Àfrica tropical i del sud.


Jordi Muntaner, Xavier Ferrer i Albert Martínez-Vilalta.  Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra. Barcelona: Ketres Editora, 1984. ISBN: 84-85256-40-9

Estival: d'abril a agost
Hàbitat: edificacions urbanes, aprofita forats sota teules i respiradors de teulades
Dieta: insectívor
Avistament: tot el nucli urbà del municipi i polígons industrials (urbanitzacions no tant)


TALLAROL CAPNEGRE

TALLAROL CAPNEGRE

Sylvia melanocephala
Cap-negre, Passabardisses, Rufarda de l'ull roig, Tallaret capnegre, Xatxa capnegra


És una de les espècies del seu gènere més comuna a Catalunya, on és sedentària i de distribució mediterrània. Durant l'enquesta de l'Atlas s'ha citat nidificant a Andorra, però aquí, com en d'altres zones de Catalunya on els hiverns són molt freds, deu ser solament estival, produint-se moviments erràtics però no migracions.

L'època de cria s'inicia a finals de març, tot l'abril i es perllonga durant el maig. Se dap amb certesa que ben entrat aquest mes inicia la segona posta, i els últims polls volanders es poden veure a finals de juliol.
Malgrat ser una au molt sedentària, a l'hivern es veu obligada a abandonar els límits de la seva àrea de distribució, els quals coincideixen amb les zones més fredes; igualment ha de deixar certes muntanyes o regions molt elevades per descendir a nivells més baixos o comarques litorals. S'han observat hivernants al Tarragonès entre finals de novembre i mitjans abril; al Maresme s'han detectat exemplars hivernant a mitjans d'octubre, al Penedès s'ha considerat erràtica a l'hivern i a Tiana (Barcelonès) s'han anellat més aus entre setembre i octubre que en plena època hivernal.

Biometria dels ous: 33 ous del Penedès. Mitjana: 17,82x13,54. Mides extremes: 18,85-16,4x14,2-12,75.
Nombre d'ous per posta: 17 postes, 1 de l'Alta Segarra, 2 del Barcelonès, 1 del Maresme, 9 del Penedès, 2 del Baix Camp, 1 de la Terra Alta i 1 del Baix Ebre. Mitjana: 3,93; 3 ous: 2 i 4 ous: 15.

Aquest tallarol és un dels ocells més típics de les màquies i matollars mediterranis, sigui quina sigui la seva altura. El seu caràcter ubiquista o generalista li permet de viure a l'interior de boscos mediterranis, principalment alzinars, suredes i pinedes mediterrànies de pi blanc (Pinus halepensis), pi pinyer (P. pinea) i pinastre (P. pinaster), on explota el sotabosc i les parts més baixes dels arbres. És comú a les vorades, brosses, riberes, horts i jardins, penetrant fins i tot al medi suburbà i urbà. També es troba als cultius de fruiters, especialment als de secà (ametllerars, garroferars i olivets), i a vinyets.

Es tracta d'una espècie comuna, abundant, fàcil d'identificar; el seu cant i la seva veu són inconfusibles i ben coneguts per tots els ornitòlegs. Per ser abundosa és més possible localitzar els seus nius o veure els adults com enceben els polls; per aquest motiu proliferen les dades de reproducció segura.
A Catalunya, així com a França, la seva distribució està molt relacionada amb la distribució de l'alxina o amb la vegetació de la muntanya i les terres baixes mediterrànies (regió biogeogràfica mediterrània). Destaca la nidificació al sud-oest d'Andorra (conca del riu Valira, per on es produeix una penetració de bardisses submediterrànies). En el departament francès dels Pirineus Orientals es troba des del nivell delmari fins als 700 m d'altura, i a Catalunya, atenent els nivells altitudinals que aconsegueix la vegetació mediterrània, pot dir-se que puja fins als 700-1.200 m com a màxim, quan el substrat i l'exposició (solana) ho permeten.
Els Pirineus catalans i el sud-est francès (la regió mediterrània) suposen el límit nord de l'àrea de distribució d'aquesta espècie a l'extrem occidental d'Europa.

Pel que fa a l'evolució demogràfica del Tallarol capnegre solament es coneixen dades de la zona del Penedès i rodalies, on se citava poc en el període 1957-1964 i que actualment presenta una gran densitat, substituin en molts indrets la Tallareta cuallarga (Sylvia undata).


Comitè editorial


Jordi Muntaner, Xavier Ferrer i Albert Martínez-Vilalta.  Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra. Barcelona: Ketres Editora, 1984. ISBN: 84-85256-40-9



Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002

Distribució
La districució geogràfica del tallarol capnegre s'ajusta perfectament a les àrees de clima mediterrani, des de la costa atlàntica nord-africana i Canàries fins a la Mediterrània oriental. La població adulta és bàsicament sedentària, però els juvenils i una par dels adults es comporten com a migradors, majoritàriament a curta distància, tot i que alguns individus poden arribar fins al sud del Sàhara (Shirihai et al. 2001).
Seguin aquest patró general, a Catalunya l'espècie es distribueix per les àrees climàticament mediterrànies. Ha estat localitzada en el 77% dels quadrats UTM 10x10 catalans, el 98% dels quals amb evidències de reproducció probables o segures. La població es concentra a la franja litoral i prelitoral, on només es fa escassa en grans concentracions urbanes, zones humides i sectors culminants de les muntanyes. Vers l'interior, l'espècie es rarifica notablement, per bé que en algunes zones del Bafes i la Noguera esdevé força abundant.

Requeriments ecològics
El tallarol capnegre es pot trobar pràcticament en tot tipus d'ambients mediterranis, tant en màquies, garrigues, pinedes, alzinars o suredes com en oliverars, garroferars, marges de camp i fins i tot dins de parcs urbans. També es troba en zones cremades a partir del segon any després del foc, per bé que quan queden retalls arbustius sense cremar pot recolonitzar la zona incendiada des del prime any (Prodon 1988, Pons 1996, Herrando et al. 2001). És per tant, el tallarol mediterrani més generalista pel que fa a la selecció d'hàbitat, capaç de nidificar en gairebé qualsevol tipus de comunitat vegetal amb arbusts o arbres baixos (e.g. Barriocanal 2003) i, a la vegada, de conviure amb alguns dels tallarols més especialitzats (Cody & Walter, 1976).
Pel que fa a l'altimetria, el 70% de la distribució catalana es concentra entre el nivell del mar i els 400 m, una franja altitudinal on l'espècie és present en el 70% dels quadrats UTM 1x1. Per sobre d'aquesta cota es va fent progressivament més escàs fins a arribar, puntualment, a altituds superiors als 1.000 m, tal com passa a les Guilleries en landes de  gódua encarades al sud (dades inèdites). 

El tallarol capnegre capnegre assoleix densitats molt elevades a la zona mediterrània seca. Les dades del SOCC mostren densitats mitjanes d'entre 40 i 50 parelles/km2 en brolles, garrigues, pinedes i mosaics, xifres que contrasten amb les d'ambients mediterranis més humits, on la mitjana es troba al voltant de les 10 parelles/km2. Utitlitzant la cartografia de territoris s'han trobat densitats de 7,4 a 10 parelles/10 ha en hàbitats molt favorables, com ara les garrigues del massís del Montgrí o les suredes joves amb sotabosc de l'Albera (Pons, 1996; Bas, 2001). Bas (2001) troba al Montgrí que la superfície mitjana dels territoris de cant defensats pels mascles és d'uns 8.800 m2, similar a la d'altres sílvids i 2,6 vegades més petita que el corresponent domini vital (22.300 m2), dimensions que depenen de l'edat del mascle i de la qualitat de l'hàbitat que ocupa. A més, en aquest estudi es mostra que tant els dominis vitals com els territoris de cant podien tenir solapaments intraespecífics considerables.

Estimació poblacional
La població catalana de tallarol capnegre s'ha estimat entre 376.099-554.903 parelles mitjançant el model Atles-SOCC, amb una fiabilitat molt bona. La contribució de la població catalana al conjunt de la població europea és difícil d'establir, ja que els 2.200.000-5.800.000 de parelles publicats a BirdLife International/EBCC (2000) semblen clarament infravalorats.

Tendència
El nombre d'UTM 10x10 ocupats pel tallarol capnegre a Catalunya no ha experimentat canvis significatius entre els dos atles. L'increment global de quadrants amb presència de l'espècie a la Catalunya central cal atribuir-lo al major esforç de mostratge en aquest Atles i no pas a una variació real en el nombre de quadrats ocupats. D'altra banda, les aparents desaparicions en alguns quadrats fronterers es poden atribuir a diferències metodològiques, ja que molts d'aquests quadrats no han estat mostrejats més enllà del territori català en aquest Atles, cosa que sí es va fer en l'atles anterior. Aquesta estabilitat contrasta amb l'expansió per l'Aragó, Navarra, Galícia, la Rioja o el País Basc, on en els darrers 20 anys l'espècie ha colonitzat grans àrees d'on abans era totalment absent (Arce & Pons in Martí & del Moral 2003). Més enllà d'aquests patrons regionals, a nivell local cal fer esment de la documentada expansió de l'espècie per la ciutat de Barcelona (Batllori in Copete 2000) i pel delta de l'Ebre, on ha colonitzat tarongerars i altres conreus propers al riu (Martínez-Vilalta in Martínez-Vilalta 2001a.).
Des del punt de vista poblacional no disposem de dades sobre les tendències del tallarol capnegre a Catalunya. A nivell local, Herrando et al. (2001) mostren increments significatius en el nombre d'individus durant el període 1995-2000 al massís del Garraf, tant en àrees cremades l'any 1994 com en d'altres no afectades per aquest incendi. És difícil determinar si aquests canvis reflectien una tendència definida o formaven part de fluctuacions, però el notable paral·lelisme entre les dues àrees sembla indicar patrons temporals parcialment deslligats de la mateixa dinàmica successional de la vegetació.

Estatus i amenaces
Preocupació menor (LC). El caràcter generalista del tallarol capnegre li permet adaptar-se a pràcticament tots els usos del sòl i estadis successionals, des de zones recentment cremades a grans masses forestalsl. Les seves limitacions són sobretot climàtiques i més concretament, tèrmiques (Telleria et al. 1999).
Les dades del SYLVIA suggereixen un fort impacte negatiu de les grans fredorades de l'hivern 2001/02, ja que durant l'estiu següent el nombre d'adults capturats havia disminuït en més d'un 50% respecte del 2001 (ICO 2002). Tot i això, l'escenari més previsible a llarg termini és el d'escalfament i d'aridització de la conca mediterrània (e.g. Jones et al. 1999, Stefanescu et al. 2003), cosa que podria afavorir les poblacions de la zona mediterrània humida i, fins i tot, les de la Catalunya interior. Més difícil resulta hipotetitzar quins serien els efectes sobre les poblacions d'ambients més secs, on ara l'espècie té les densistatss més altes.

Sergi HERRANDO i Josep Maria BAS