Sylvia melanocephala
Cap-negre, Passabardisses, Rufarda de l'ull roig, Tallaret capnegre, Xatxa capnegra
És una de les espècies del seu gènere més comuna a Catalunya, on és sedentària i de distribució mediterrània. Durant l'enquesta de l'Atlas s'ha citat nidificant a Andorra, però aquí, com en d'altres zones de Catalunya on els hiverns són molt freds, deu ser solament estival, produint-se moviments erràtics però no migracions.
L'època de cria s'inicia a finals de març, tot l'abril i es perllonga durant el maig. Se dap amb certesa que ben entrat aquest mes inicia la segona posta, i els últims polls volanders es poden veure a finals de juliol.
Malgrat ser una au molt sedentària, a l'hivern es veu obligada a abandonar els límits de la seva àrea de distribució, els quals coincideixen amb les zones més fredes; igualment ha de deixar certes muntanyes o regions molt elevades per descendir a nivells més baixos o comarques litorals. S'han observat hivernants al Tarragonès entre finals de novembre i mitjans abril; al Maresme s'han detectat exemplars hivernant a mitjans d'octubre, al Penedès s'ha considerat erràtica a l'hivern i a Tiana (Barcelonès) s'han anellat més aus entre setembre i octubre que en plena època hivernal.
Biometria dels ous: 33 ous del Penedès. Mitjana: 17,82x13,54. Mides extremes: 18,85-16,4x14,2-12,75.
Nombre d'ous per posta: 17 postes, 1 de l'Alta Segarra, 2 del Barcelonès, 1 del Maresme, 9 del Penedès, 2 del Baix Camp, 1 de la Terra Alta i 1 del Baix Ebre. Mitjana: 3,93; 3 ous: 2 i 4 ous: 15.
Aquest tallarol és un dels ocells més típics de les màquies i matollars mediterranis, sigui quina sigui la seva altura. El seu caràcter ubiquista o generalista li permet de viure a l'interior de boscos mediterranis, principalment alzinars, suredes i pinedes mediterrànies de pi blanc (Pinus halepensis), pi pinyer (P. pinea) i pinastre (P. pinaster), on explota el sotabosc i les parts més baixes dels arbres. És comú a les vorades, brosses, riberes, horts i jardins, penetrant fins i tot al medi suburbà i urbà. També es troba als cultius de fruiters, especialment als de secà (ametllerars, garroferars i olivets), i a vinyets.
Es tracta d'una espècie comuna, abundant, fàcil d'identificar; el seu cant i la seva veu són inconfusibles i ben coneguts per tots els ornitòlegs. Per ser abundosa és més possible localitzar els seus nius o veure els adults com enceben els polls; per aquest motiu proliferen les dades de reproducció segura.
A Catalunya, així com a França, la seva distribució està molt relacionada amb la distribució de l'alxina o amb la vegetació de la muntanya i les terres baixes mediterrànies (regió biogeogràfica mediterrània). Destaca la nidificació al sud-oest d'Andorra (conca del riu Valira, per on es produeix una penetració de bardisses submediterrànies). En el departament francès dels Pirineus Orientals es troba des del nivell delmari fins als 700 m d'altura, i a Catalunya, atenent els nivells altitudinals que aconsegueix la vegetació mediterrània, pot dir-se que puja fins als 700-1.200 m com a màxim, quan el substrat i l'exposició (solana) ho permeten.
Els Pirineus catalans i el sud-est francès (la regió mediterrània) suposen el límit nord de l'àrea de distribució d'aquesta espècie a l'extrem occidental d'Europa.
Pel que fa a l'evolució demogràfica del Tallarol capnegre solament es coneixen dades de la zona del Penedès i rodalies, on se citava poc en el període 1957-1964 i que actualment presenta una gran densitat, substituin en molts indrets la Tallareta cuallarga (Sylvia undata).
Es tracta d'una espècie comuna, abundant, fàcil d'identificar; el seu cant i la seva veu són inconfusibles i ben coneguts per tots els ornitòlegs. Per ser abundosa és més possible localitzar els seus nius o veure els adults com enceben els polls; per aquest motiu proliferen les dades de reproducció segura.
A Catalunya, així com a França, la seva distribució està molt relacionada amb la distribució de l'alxina o amb la vegetació de la muntanya i les terres baixes mediterrànies (regió biogeogràfica mediterrània). Destaca la nidificació al sud-oest d'Andorra (conca del riu Valira, per on es produeix una penetració de bardisses submediterrànies). En el departament francès dels Pirineus Orientals es troba des del nivell delmari fins als 700 m d'altura, i a Catalunya, atenent els nivells altitudinals que aconsegueix la vegetació mediterrània, pot dir-se que puja fins als 700-1.200 m com a màxim, quan el substrat i l'exposició (solana) ho permeten.
Els Pirineus catalans i el sud-est francès (la regió mediterrània) suposen el límit nord de l'àrea de distribució d'aquesta espècie a l'extrem occidental d'Europa.
Pel que fa a l'evolució demogràfica del Tallarol capnegre solament es coneixen dades de la zona del Penedès i rodalies, on se citava poc en el període 1957-1964 i que actualment presenta una gran densitat, substituin en molts indrets la Tallareta cuallarga (Sylvia undata).
Comitè editorial
Jordi Muntaner, Xavier Ferrer i Albert Martínez-Vilalta. Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra. Barcelona: Ketres Editora, 1984. ISBN: 84-85256-40-9
Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002
Distribució
La districució geogràfica del tallarol capnegre s'ajusta perfectament a les àrees de clima mediterrani, des de la costa atlàntica nord-africana i Canàries fins a la Mediterrània oriental. La població adulta és bàsicament sedentària, però els juvenils i una par dels adults es comporten com a migradors, majoritàriament a curta distància, tot i que alguns individus poden arribar fins al sud del Sàhara (Shirihai et al. 2001).
Seguin aquest patró general, a Catalunya l'espècie es distribueix per les àrees climàticament mediterrànies. Ha estat localitzada en el 77% dels quadrats UTM 10x10 catalans, el 98% dels quals amb evidències de reproducció probables o segures. La població es concentra a la franja litoral i prelitoral, on només es fa escassa en grans concentracions urbanes, zones humides i sectors culminants de les muntanyes. Vers l'interior, l'espècie es rarifica notablement, per bé que en algunes zones del Bafes i la Noguera esdevé força abundant.
Requeriments ecològics
El tallarol capnegre es pot trobar pràcticament en tot tipus d'ambients mediterranis, tant en màquies, garrigues, pinedes, alzinars o suredes com en oliverars, garroferars, marges de camp i fins i tot dins de parcs urbans. També es troba en zones cremades a partir del segon any després del foc, per bé que quan queden retalls arbustius sense cremar pot recolonitzar la zona incendiada des del prime any (Prodon 1988, Pons 1996, Herrando et al. 2001). És per tant, el tallarol mediterrani més generalista pel que fa a la selecció d'hàbitat, capaç de nidificar en gairebé qualsevol tipus de comunitat vegetal amb arbusts o arbres baixos (e.g. Barriocanal 2003) i, a la vegada, de conviure amb alguns dels tallarols més especialitzats (Cody & Walter, 1976).
Pel que fa a l'altimetria, el 70% de la distribució catalana es concentra entre el nivell del mar i els 400 m, una franja altitudinal on l'espècie és present en el 70% dels quadrats UTM 1x1. Per sobre d'aquesta cota es va fent progressivament més escàs fins a arribar, puntualment, a altituds superiors als 1.000 m, tal com passa a les Guilleries en landes de gódua encarades al sud (dades inèdites).
El tallarol capnegre capnegre assoleix densitats molt elevades a la zona mediterrània seca. Les dades del SOCC mostren densitats mitjanes d'entre 40 i 50 parelles/km2 en brolles, garrigues, pinedes i mosaics, xifres que contrasten amb les d'ambients mediterranis més humits, on la mitjana es troba al voltant de les 10 parelles/km2. Utitlitzant la cartografia de territoris s'han trobat densitats de 7,4 a 10 parelles/10 ha en hàbitats molt favorables, com ara les garrigues del massís del Montgrí o les suredes joves amb sotabosc de l'Albera (Pons, 1996; Bas, 2001). Bas (2001) troba al Montgrí que la superfície mitjana dels territoris de cant defensats pels mascles és d'uns 8.800 m2, similar a la d'altres sílvids i 2,6 vegades més petita que el corresponent domini vital (22.300 m2), dimensions que depenen de l'edat del mascle i de la qualitat de l'hàbitat que ocupa. A més, en aquest estudi es mostra que tant els dominis vitals com els territoris de cant podien tenir solapaments intraespecífics considerables.
Estimació poblacional
La població catalana de tallarol capnegre s'ha estimat entre 376.099-554.903 parelles mitjançant el model Atles-SOCC, amb una fiabilitat molt bona. La contribució de la població catalana al conjunt de la població europea és difícil d'establir, ja que els 2.200.000-5.800.000 de parelles publicats a BirdLife International/EBCC (2000) semblen clarament infravalorats.
Tendència
El nombre d'UTM 10x10 ocupats pel tallarol capnegre a Catalunya no ha experimentat canvis significatius entre els dos atles. L'increment global de quadrants amb presència de l'espècie a la Catalunya central cal atribuir-lo al major esforç de mostratge en aquest Atles i no pas a una variació real en el nombre de quadrats ocupats. D'altra banda, les aparents desaparicions en alguns quadrats fronterers es poden atribuir a diferències metodològiques, ja que molts d'aquests quadrats no han estat mostrejats més enllà del territori català en aquest Atles, cosa que sí es va fer en l'atles anterior. Aquesta estabilitat contrasta amb l'expansió per l'Aragó, Navarra, Galícia, la Rioja o el País Basc, on en els darrers 20 anys l'espècie ha colonitzat grans àrees d'on abans era totalment absent (Arce & Pons in Martí & del Moral 2003). Més enllà d'aquests patrons regionals, a nivell local cal fer esment de la documentada expansió de l'espècie per la ciutat de Barcelona (Batllori in Copete 2000) i pel delta de l'Ebre, on ha colonitzat tarongerars i altres conreus propers al riu (Martínez-Vilalta in Martínez-Vilalta 2001a.).
Des del punt de vista poblacional no disposem de dades sobre les tendències del tallarol capnegre a Catalunya. A nivell local, Herrando et al. (2001) mostren increments significatius en el nombre d'individus durant el període 1995-2000 al massís del Garraf, tant en àrees cremades l'any 1994 com en d'altres no afectades per aquest incendi. És difícil determinar si aquests canvis reflectien una tendència definida o formaven part de fluctuacions, però el notable paral·lelisme entre les dues àrees sembla indicar patrons temporals parcialment deslligats de la mateixa dinàmica successional de la vegetació.
Estatus i amenaces
Preocupació menor (LC). El caràcter generalista del tallarol capnegre li permet adaptar-se a pràcticament tots els usos del sòl i estadis successionals, des de zones recentment cremades a grans masses forestalsl. Les seves limitacions són sobretot climàtiques i més concretament, tèrmiques (Telleria et al. 1999).
Les dades del SYLVIA suggereixen un fort impacte negatiu de les grans fredorades de l'hivern 2001/02, ja que durant l'estiu següent el nombre d'adults capturats havia disminuït en més d'un 50% respecte del 2001 (ICO 2002). Tot i això, l'escenari més previsible a llarg termini és el d'escalfament i d'aridització de la conca mediterrània (e.g. Jones et al. 1999, Stefanescu et al. 2003), cosa que podria afavorir les poblacions de la zona mediterrània humida i, fins i tot, les de la Catalunya interior. Més difícil resulta hipotetitzar quins serien els efectes sobre les poblacions d'ambients més secs, on ara l'espècie té les densistatss més altes.
Distribució
La districució geogràfica del tallarol capnegre s'ajusta perfectament a les àrees de clima mediterrani, des de la costa atlàntica nord-africana i Canàries fins a la Mediterrània oriental. La població adulta és bàsicament sedentària, però els juvenils i una par dels adults es comporten com a migradors, majoritàriament a curta distància, tot i que alguns individus poden arribar fins al sud del Sàhara (Shirihai et al. 2001).
Seguin aquest patró general, a Catalunya l'espècie es distribueix per les àrees climàticament mediterrànies. Ha estat localitzada en el 77% dels quadrats UTM 10x10 catalans, el 98% dels quals amb evidències de reproducció probables o segures. La població es concentra a la franja litoral i prelitoral, on només es fa escassa en grans concentracions urbanes, zones humides i sectors culminants de les muntanyes. Vers l'interior, l'espècie es rarifica notablement, per bé que en algunes zones del Bafes i la Noguera esdevé força abundant.
Requeriments ecològics
El tallarol capnegre es pot trobar pràcticament en tot tipus d'ambients mediterranis, tant en màquies, garrigues, pinedes, alzinars o suredes com en oliverars, garroferars, marges de camp i fins i tot dins de parcs urbans. També es troba en zones cremades a partir del segon any després del foc, per bé que quan queden retalls arbustius sense cremar pot recolonitzar la zona incendiada des del prime any (Prodon 1988, Pons 1996, Herrando et al. 2001). És per tant, el tallarol mediterrani més generalista pel que fa a la selecció d'hàbitat, capaç de nidificar en gairebé qualsevol tipus de comunitat vegetal amb arbusts o arbres baixos (e.g. Barriocanal 2003) i, a la vegada, de conviure amb alguns dels tallarols més especialitzats (Cody & Walter, 1976).
Pel que fa a l'altimetria, el 70% de la distribució catalana es concentra entre el nivell del mar i els 400 m, una franja altitudinal on l'espècie és present en el 70% dels quadrats UTM 1x1. Per sobre d'aquesta cota es va fent progressivament més escàs fins a arribar, puntualment, a altituds superiors als 1.000 m, tal com passa a les Guilleries en landes de gódua encarades al sud (dades inèdites).
El tallarol capnegre capnegre assoleix densitats molt elevades a la zona mediterrània seca. Les dades del SOCC mostren densitats mitjanes d'entre 40 i 50 parelles/km2 en brolles, garrigues, pinedes i mosaics, xifres que contrasten amb les d'ambients mediterranis més humits, on la mitjana es troba al voltant de les 10 parelles/km2. Utitlitzant la cartografia de territoris s'han trobat densitats de 7,4 a 10 parelles/10 ha en hàbitats molt favorables, com ara les garrigues del massís del Montgrí o les suredes joves amb sotabosc de l'Albera (Pons, 1996; Bas, 2001). Bas (2001) troba al Montgrí que la superfície mitjana dels territoris de cant defensats pels mascles és d'uns 8.800 m2, similar a la d'altres sílvids i 2,6 vegades més petita que el corresponent domini vital (22.300 m2), dimensions que depenen de l'edat del mascle i de la qualitat de l'hàbitat que ocupa. A més, en aquest estudi es mostra que tant els dominis vitals com els territoris de cant podien tenir solapaments intraespecífics considerables.
Estimació poblacional
La població catalana de tallarol capnegre s'ha estimat entre 376.099-554.903 parelles mitjançant el model Atles-SOCC, amb una fiabilitat molt bona. La contribució de la població catalana al conjunt de la població europea és difícil d'establir, ja que els 2.200.000-5.800.000 de parelles publicats a BirdLife International/EBCC (2000) semblen clarament infravalorats.
Tendència
El nombre d'UTM 10x10 ocupats pel tallarol capnegre a Catalunya no ha experimentat canvis significatius entre els dos atles. L'increment global de quadrants amb presència de l'espècie a la Catalunya central cal atribuir-lo al major esforç de mostratge en aquest Atles i no pas a una variació real en el nombre de quadrats ocupats. D'altra banda, les aparents desaparicions en alguns quadrats fronterers es poden atribuir a diferències metodològiques, ja que molts d'aquests quadrats no han estat mostrejats més enllà del territori català en aquest Atles, cosa que sí es va fer en l'atles anterior. Aquesta estabilitat contrasta amb l'expansió per l'Aragó, Navarra, Galícia, la Rioja o el País Basc, on en els darrers 20 anys l'espècie ha colonitzat grans àrees d'on abans era totalment absent (Arce & Pons in Martí & del Moral 2003). Més enllà d'aquests patrons regionals, a nivell local cal fer esment de la documentada expansió de l'espècie per la ciutat de Barcelona (Batllori in Copete 2000) i pel delta de l'Ebre, on ha colonitzat tarongerars i altres conreus propers al riu (Martínez-Vilalta in Martínez-Vilalta 2001a.).
Des del punt de vista poblacional no disposem de dades sobre les tendències del tallarol capnegre a Catalunya. A nivell local, Herrando et al. (2001) mostren increments significatius en el nombre d'individus durant el període 1995-2000 al massís del Garraf, tant en àrees cremades l'any 1994 com en d'altres no afectades per aquest incendi. És difícil determinar si aquests canvis reflectien una tendència definida o formaven part de fluctuacions, però el notable paral·lelisme entre les dues àrees sembla indicar patrons temporals parcialment deslligats de la mateixa dinàmica successional de la vegetació.
Estatus i amenaces
Preocupació menor (LC). El caràcter generalista del tallarol capnegre li permet adaptar-se a pràcticament tots els usos del sòl i estadis successionals, des de zones recentment cremades a grans masses forestalsl. Les seves limitacions són sobretot climàtiques i més concretament, tèrmiques (Telleria et al. 1999).
Les dades del SYLVIA suggereixen un fort impacte negatiu de les grans fredorades de l'hivern 2001/02, ja que durant l'estiu següent el nombre d'adults capturats havia disminuït en més d'un 50% respecte del 2001 (ICO 2002). Tot i això, l'escenari més previsible a llarg termini és el d'escalfament i d'aridització de la conca mediterrània (e.g. Jones et al. 1999, Stefanescu et al. 2003), cosa que podria afavorir les poblacions de la zona mediterrània humida i, fins i tot, les de la Catalunya interior. Més difícil resulta hipotetitzar quins serien els efectes sobre les poblacions d'ambients més secs, on ara l'espècie té les densistatss més altes.
Sergi HERRANDO i Josep Maria BAS
No hay comentarios:
Publicar un comentario