lunes, 30 de noviembre de 2015

DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR / Alcover-Moll: Pi

PI

1. PI m. 
|| 1. Arbre de diferents espècies del gènere Pinus, de la família de les abietàcies, de tronc alt i dret, fulles aciculars i fruit cònic i llenyós (pinya) compost de nombroses bràctees que en certes espècies contenen llavors comestibles; cast. pino. Estava Devoció sots un pi molt bell, Llull Blanq. 45. Los pins alts eren los lurs alberchs, Genebreda Cons. 87. Lo pi crex y ve molt bell en les montanyes altes, Agustí Secr. 44. La verda cornamusa que s'infla sota un pi, Canigó i. 
a) imatge  Pi ver, o pi bo, o pi pinyoner, o pi pinyer (Segarra), o pi de llei (Empordà), o pi campaner (Eiv.), o pi para-sol (Mall.), o pi de pinyons: l'espècie Pinus pinea, de fulles geminades en forma de ramell, filiformes i bastant rígides i de pinyes solitàries, geminades o ternades, grosses com el puny i que contenen pinyons de clovella molt dura i de bessó molt saborós; cast. pino piñonero, pino real.—
b) imatge   imatge  Pi bord o pi blanc o pi garriguenc: l'espècie Pinus halepensis, de fulles molt més curtes que les del pi ver, de color verd clar, primes i tendres, poc punxagudes, i les pinyes de forma més llargueruda però més petites que les del pi pinyoner; cast. pino carrasco, pino Alepo. També en diuen pi melis, encara que aquest nom s'aplica més sovint al Pinus silvestris.—
c) Pi bord, o pi melis o mèlic, o pi roig (Ross.), o pi rojalet (Andorra), o pi ros (Espot), o pi femella (Vall d'Àneu), o pi urgellenc (Cadí), o pi vermell (Serra de Prades), o pi cerrut (St. Martí de Brufaganya), o pi brancal (Prades, Baix Camp), o pi rojal (Tarr., Tortosa), o pi de la terra (Tarr.), o pi negre (Pla de Bages), o pi negral (Val.): l'espècie Pinus silvestris, que té les rames en copa estretament cònica allargada, les branques joves amb la pela rogenca, les fulles curtes i rígides, i les pinyes petites, agudes, amb pinyons no comestibles; cast. pino albar, pino chopo, pino royo, pino serrano.—
d) Pi bord, o pi melis, o pi negral (Tarr.), o pi cerrut (Priorat), o pinassa: l'espècie Pinus Laricio, molt alt i gruixut, de fulles bastant llargues i pinyes petites; cast. pino negral.—
e) Pi negre (Andorra, Rosselló, Boí, Cadí, Conca de Barberà), o pi verd (Ross.), o pi mascle (Espot): l'espècie Pinus uncinata, de poca altària, de copa cònica i verda fosca, tronc i rames de pela negrosa, fulles curtes i pinyes petites; cast. pino negro.—
f) Pi bord, o pi melis, o pi marí, o pi marítim: l'espècie Pinus maritima, alt, de fulles molt llargues, gruixudes, quasi punxants i pinyes grans, ovoido-còniques allargades; cast. pino rodeno.—
g) Pi gargalla (Pallars), o pi negral (Ports de Tortosa), o pi cerrut (Serra de Prades), o pi carrasser (Ulldemolins): l'espècie Pinus Clusiana, subesp. Salzmannii.—
h) Pi barraquer: nom vulgar dels pins de la costa de Santa Margalida (Mall.), assotada dels vents, que no s'esbranquen, sinó que es giren d'esquena al vent i formen per l'altra banda una mena de barraca que serveix per a guardar-se els camperols del sol i de la pluja. 
|| 2. Pi vet: arbre de l'espècie Abies pectinata; cast. abeto (V. avet). 
|| 3. Pi de jardí: planta de l'espècie Kochia scoparia (Empordà). 
|| 4. Pi d'olor: planta de les espècies Teucrium aureum i Teucrium polium subesp. luteum (val.).
Pi: nom d'un poble del cantó d'Oleta, en el Conflent.
    Loc.—a) (Alt) com un pi, o Més alt que un pi: es diu d'una persona molt alta. Sent ella també una gica com un pi, Rond. de R. Val. 53.—b) Dret com un pi: molt dret, sense torceres.—c) Un cap com un bosc de pins: cap molt abundós de cabells o molt despentinat.—d) Esser més estret que una fulla de pi: esser molt avar.—e) Poder-se embolicar amb una fulla de pi: esser una cosa molt petita, escassa o insignificant.
    Refr.—a) «A pi xic, no cal escala»: significa que per a una cosa fàcil no cal fer grans preparatius.—b) «Per sant Martí, la neu al pi» (Ripoll).
Pi: llin. existent a Gir., Celrà, Barc., Sabadell, Valls, Vila-real, Verger, Eiv., etc.
    Fon.: pí (en tots els dialectes).
    Intens.:—a) Augm.: pinàs, pinarro, pinatxo.—b) Din.: pinet, pinetxo, pinel·lo, pineu, piniu, pinó, pinoi, pinei, pinengo, piningo, pinarri, pinetó, pinetonet.—c) Pejor.: pinot.
    Var. form. ant.: pin (doc. a. 1033, ap. BABL, vi, 351).
    Etim.: del llatí pīnu, mat. sign.

DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR / Alcover-Moll: Merla


MERLA

MERLA (i dialectal bal. mèrlera o mèl·lera). f. 
|| 1. Ocell de la família dels túrdids, de l'espècie Turdus merula, de plomatge negre i bec groc el mascle, i de plomatge bru i bec negrós la femella; cast. mirlo. Ou-s'hi glosar joiosos sinsonts i esquives merles Atlàntida ii. Una mèl·lera salvatge començà a remoure's, Riber Miny. 149. 
|| 2. Merla roquera: ocell de la família dels túrdids, de l'espècie Turdus saxatilis, molt semblant a la merla comuna, de la qual es distingeix perquè no és tan negre ni té el bec groc; cast. mirlo de roca. 
|| 3. Merla blava: ocell de la família dels túrdids, de l'espècie Turdus cyaneus, de plomatge fosc en què domina el blau; cast. mirlo azul. 
|| 4. Merla rosada: ocell de l'espècie Pastor roseus; cast. martín rosa. 
|| 5. Merla de cua blanca: ocell de l'espècie Saxicola cachinnans (V. cuablanc). 
|| 6. Merla de pit blanc, o de collaret (Mall.), o merla collerada (Gandesa): ocell de l'espècie Turdus torquatus, de color fosc, amb una mena de collar blanc; cast. capiblanco. 
|| 7. Merla catxo: ocell molt semblant a la merla comuna, però més grossa que aquesta; fa el niu a les roques (Gandesa). 
|| 8. Merla d'aigua o Merla viuda: ocell de l'espècie Cinclus aquaticus; cast. cinclo.
|| 9. fig. Embriaguesa (Mall., Men.); cast. curda. «Aquest ha agafat una bona mèrlera».
    Loc.
Ja és tord, ja és mèrlera (o Si és tord, si és mèrlera): es diu per expressar l'acció de barallar-se o discutir violentament (Mall.).
    Fon.: mέɾlə (pir-or., or.); mέɾlɛ (Tremp, Ll., Urgell, Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi); mέɾla (Andorra, Esterri, Tortosa, Cast., Val.); mέ̞ɫɫəɾə (Mall., Men.).
    Intens.:—a) Augm.: merlassa (merlerassa), merlarra (merlerarra).—b) Dim.: merleta (merlereta), merliua, merleretxa, merlereua, merlerona, merló (merleró).—c) Pejor.: merlota (merlerota), merlot (merlerot).
    Etim.: del llatí mĕrŭla, mat. sign. || 1. La forma mèrlera o mèl·lera representa una evolució de merla amb el sufix àton -er que apareix en sól·lera, plàtera, fèrlera, etc.

sábado, 28 de noviembre de 2015

Molt contenta


Tresors de secà

Fotografies: Secans de Lleida i estany d'Ivars i Vila-Sana (maig 2014)

Secans de Lleida

Secans de Lleida

Secans de Lleida

Secans de Lleida

Secans de Lleida

Secans de Lleida

Secans de Lleida

Secans de Lleida

Secans de Lleida

Còlit ros (Oenanthe hispanica)


Ovella de raça Xisqueta

Ovella de raça Xisqueta

Ovella de raça Xisqueta

Estany d'Ivars i Vila-Sana

Estany d'Ivars i Vila-Sana

Estany d'Ivars i Vila-Sana

Estany d'Ivars i Vila-SAna